Por llanuras y montañas...: julio 2011

En arribar al pont de Bourg-Madame, que van creuar els ultims resistents republicans l'any 1939, els vam fer una petita mena d'homenatge, enregistrant, passat el pont, el poema Corrandes d'exili.

CORRANDES D'EXILI
Joan Oliver

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

En espera de poder veure'l, us deixem de moment alguns materials relacionats amb el tema de la nostra sortida.

El documental "Silencis" que ha inspirat aquesta sortida del nostre Grup Excursionista, penjat per BTV a la seva web:

http://www.btv.cat/alacarta/player.php?idProgVSD=13335

En aquest Facebook podeu trobar més informació sobre el documental:

http://www.facebook.com/silencis.docu

I aquí tenim 4 minuts del documental "L'exode d'un peuple", de Louis Llech i Louis Isambert, produit el 1939, pel "Club des Amateurs Cineastes du Roussillon".

El prefaci de Josep Sangenis al llibre de fotografies "L'exili dins la mirada de Manuel Moros":

Les terribles fotografies publicades en aquest llibre em retornen al passat, al 4 de febrer de 1939, data en que vaig passar a França juntament amb el meu pare, la meva mare i la meva germana.

Tenia 12 anys. Varem partir a peu del poble de Sta. Perpetua de la Mogoda seguint el cami de la frontera entremig de pobre gent ja molt dolguda, que aviat hauria de començar de zero, desproveits de tot, tambe del mes minim, per abrigar-se i alimentar-se. En el cami, la columna de civils va ser metrallada diverses vegades i ens veiem obligats a llençar-nos a la cuneta. Per tranquil.litzar-nos, el pare ens deia que anavem cap a la patria de la Revolucio Francesa i de la Comuna de Paris i que al Rosello tothom parlava catala. Collons! Com a acollida, els gendarmes triaven les criatures, les dones i els homes cridant: Allez hop! Allez hop! per accelerar la cadencia. Varem esser transferits cap al Volo, on dormirem al costat d´un riu amb una manta cadascu per protegir-nos del fred d´una nit glacial, les mateixes mantes fotografiades per Manuel Moros amb que s´abriga la mainada a la carretera de P ortven dres. Despres vam ser triats de nou. El meu pare, que havia pogut quedar-se amb nosaltres hague d´ajuntar-se amb els homes. Fou una separacio terrible. La meva mare, la meva germana i jo varem partir en combois cap a Argelers... D´alla tambe m´esgarrifen els records.

Dormiem en forats a la mateixa sorra, amb mantes per a protegir-nos del vent. El camp d´Argelers, en aquest principi del mes de febrer, era el mateix que el va fotografiar Manuel Matamoros: no hi havia res. Nomes sorra i filferros espinosos. Per fer les nostres necesitats naturals, calia anar a l´aigua sota les mirades de burla d´alguns guardies. Recordo que les dones feien un cercle al voltant de la que s´ajupia. Era la unica intimitat que els quedava. El menjar va millorar una mica pero les condicions van ser les mateixes durant aquest llarg hivern del 1939.

Les diades dels infants al camp s´assemblaven totes. No tenien res a fer. Tampoc podiem anar a banyar-nos en aquest mes de febrer. Esculpiem trossos d´ossos per matar les hores pero mes que res intentavem retrobar-nos amb els homes excavant passatges per sota dels filferros espinosos. Els homes ens acollien sempre amb alegria, donant-nos un tros de pa. Ens n´entornavem amb el nostre boti. Força mes tard vaig comprendre el que els havia costat aquest sacrifici. D´aquesta manera vaig poder veure el meu pare alguna vegada al camp abans d´una llarga absencia... El 1940, despres de passar alguns mesos en una colonia a Clermond-Ferrand, on ens beneficiariem d´una instruccio donada per lliures pensadors, la meva mare, la meva germana i jo varem ser enviats a la força a Espanya on passarem tres mesos tancats a la preso de Montjuic per a ser netejats de la nostre bruticia republicana, abans de retornar clandestinament a França el 1945, on vaig poder obtenir l´estatut de refugiat politic i retrobar el meu pareel qual havia deixat l´abril de 1939 al camp d´Argelers.

Del meu pas pel camp, en conservo el record dantesc d´aquells grans solcs cavats a la sorra per arrecerar-nos d´un vent glacial que bufa a l´hivern sobre el litoral rossellones. En aquests forats d´uns 40 cms. de profunditat, la sorra era molla i gelada. Em pregunto encara com no vam ser malalts. No viuriem aquests esdeveniments de la mateixa manera que els nostres pares. El pare era un ideoleg llibertari. Sabia perque era perseguit, perque venia a França mentre que nosaltres no enteniem perque haviem de patir totes aquelles miseries, aquelles privacions, en comptes de quedar-nos a casa, a la nostre llar, jugant, ben calentons. Durant la revolucio espanyola, amb la meva mirada de nen, tenia la sensacio de viure en una festa permanent. Prou que em va costar d´haver de marxar. En el cami de l´exode, no sabia contra qui estava mes enfadat!. Aquestes fotografies il.lustren el cami de l´exode i el seu proleg tragic viscut per centenars de milers de refugiats. Testimoniejen una realitat molt de temps ocultada. Potser perque els homes no volen encarar-se amb la miseria. Ahir com avui i malauradament com dema.

PERE CALDERS

Després de caminar més de deu quilòmetres Pere Calders i Enric Cluselles arriben a les tres de la tarda al Coll d’Ares. Calders descriu el que veu i els seus sentiments i el seu dolor per la tragèdia de tots: “Hi ha milers de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. […] El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. […] Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ell la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl•lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.” (La Revista dels catalans d’Amèrica, novembre de 1939).
Al cap d’una hora, a les quatre de la tarda, obren la frontera i poden passar. Anys més tard explicà: “Amb prou feines vam tenir esma per arribar a la frontera. Varem lliurar l’armament als gendarmes. […] Jo tenia els cos ple de sarna complicada amb un eixam de poll, una combinació diabòlica que obliga a gratar-se dia i nit.”

(Pere Calders a Plomes catalanes contemporànies, p.83).

Fragments de "El exilio de los republicanos españoles en Francia", Genevieve Dreyfus-Armand:

FRANCIA: LAS AUTORIDADES Y LA SOLIDARIDAD

Mientras la izquierda defendía el derecho de asilo y denunciaba las condiciones de acogida a los refugiados,o los malos tratos de los que eran victimas, el representante parlamentario de Basses-Pyrenees no cesaba de preguntar que soluciones se iban a aportar a los "problemas militares, financieros y sanitarios que planteaba, de forma muy cruda, la presencia de 405.000 españoles que venian a unirse, de golpe, a los 350.000 extranjeros ya instalados en nuestro pais". La ambivalencia de los poderes publicos y de los parlamentarios reflejaba, como señala el historiador Ralph Schor, la de una opinion publica primero unanime, pero rapidamente dividida, profundamente hostil a los "rojos" o, al contrario, espontaneamente solidaria con los soldados de la Republica española, pero en general desconfiada y reservada. Algunos testimonios como el de Antoine Miro recuerdan las manos fraternales que se tendian para ayudar a los refugiados: "muchos civiles trataban de consolarnos. Algunos nos saludaban, nos estrechaban la mano, se dirigian a nosotros amistosamente. Algunas mujeres jovenes daban pan a los niños, otras distribuian ropa vieja entre los españoles mas necesitados. Nos daban botellas de agua que nos bebiamos de un trago". LOS SOLDADOS La llegada de las largas cohortes de milicianos era acompasada por los "Allez!, allez!" del impresionante servicio de orden desplegado en la montaña, especialmente en los Pirineos orientales, en los principales puntos de acceso. Gerdarmes, guardias moviles, "spahis" y tiradores senegaleses estaban alli para contener la marea de militares vencidos, para desarmarles y conducirles, bajo escolta, a los lugares donde serian concentrados, con el fin de poder vigilarles mejor, a la espera de encontrar unmedio de deshacerse de ellos. "Allez!, allez!, allez!". Los guardias moviles parecian creer que esta era la unica respuesta posible a las miles de preguntas que querian hacer los refugiados españoles, acosados y hambrientos, que llegaban en oleadas a los pueblos de la frontera. Allez no se decia amablemente, sino con brusquedad. "Allez!, les hommes par ici, les femmes avec les enfants par la". Estas primeras palabras francesas que los españoles oían resonar en sus oidos serian recogidas rapidamente por los propios refugiados, con un agudo sentido del escarnio, en canciones: "Hemos pasado la frontera, a pie, siguiendo la carretera, alé, alé". A pesar de la fatiga y el desanimo no fueran raros, en la frontera, los episodios conflictivos, pues la brutalidad y el desprecio con el que eran recibidos no dejaban indiferentes a los refugiados. Así, Antoine Miro se lanzó sobre el gendarme que al arrancarle sus galones de comandante le dijo: "Aquí esta Vd. en Francia. Esta en nuestro pais. Aqui no se puede robar, ni matar ni lucir unos galones ganados haciendo la revolucion". En otro lugar, un teniente español, irritado por las brutales increpaciones de las fuerzas del orden que separaban a los hombres de sus familias, abofeteo a un gendarme. En la frontera, en efecto, se separaba a las familias.

LOS CIVILES, LOS HERIDOS

Reinaba la improvisacion y los observadores dan testimonio del caracter apocalíptico de estos hechos: "Ni siquiera Dante hubiera podido imaginar cosas tan terribles como aquellas de las que fui testigo", confiesa un ciudadano sueco, miembro de un comite de ayuda a los refugiados. La llegada a territorio francés de numerosos heridos de la guerra de España -con frecuencia en estado deplorable-, y de muchos refugiados agotados por el exodo, acentuaba la penosa impresion que daba la falta de prevision de los servicios sanitarios franceses (...) Antoine Miro describe, en los siguientes terminos, la estacion de La Tour de Carol, en la que se concentraban muchos refugiados: "En el anden habia, apiñados, centenares de compatriotas que presentaban un aspecto lamentable. Podria creerse que estabamos en una gran enfermeria. Hombres, mujeres, niños y ancianos estaban tumbados sobre el cemento. Muchos rezaban en voz alta con los ojos alzados al cielo. Todos parecian agotados... La fiebre brillaba en muchas miradas. Niños mutilados se arrastraban por el anden buscando a sus padres. Todos los invalidos estaban expuestos a las inclemencias del tiempo.Algunos franceses habian llevado paja, que rapidamente se tiño de sangre, para hacer literas para los heridos. Habia tambien muchos amputados".Innumerables refugiados, multiples destinos. En las narraciones abundan las escenas penosas o tragicas, las humillaciones sufridas, pero tambien los actos de generosidad dispensados por desconocidos. (...) Federica Montseny [ministra de sanidad de la Republica, la primera mujer ministra en Europa] se lamenta: "No habia nada preparado. Pero, dado que se habian desbordado todas las previsiones ... hubieramos debido encontrar, por lo menos, humanidad, menos refinamiento en las humillaciones, menos crueldad en el trato". Ella misma cruzo la frontera con su madre enferma y dos niños, uno de los cuales era un bebe de siete meses, y recuerda las escenas dramaticas ocurridas en los dias de espera en la frontera, durante los que Francia no se habia decidido aun a franquear el paso: masas de refugiados aterrorizados, agotados por la marcha, temblando de frío bajo la lluvia invernal, frente a una frontera que, como señalaba el ministro del interior, estaba "cerrada y defendida por largas hileras de senegaleses, metralleta en mano". ¿Qué se puede decir del dolor de las madres y de la impotencia de los medicos españoles frente a los lactantes muertos de frio o de neumonia, despues de haber pasado varios dias y noches bajo la lluvia?. Teresa Mañe la madre de Federica Montseny, moribunda, pudo, sola cruzar la frontera y murio algunos dias despues, sin que su compañero, internado como "individuo peligroso" en el campo de Saint-Laurent pudiera asistir a su entierro.